Aprenentatges i coneixements d’avui: alternatives

Actualitat, Notícies

per Comunicació CTECNO / 28 abril, 2022 / Sense comentaris

En la setmana de l’EdTech Congress Barcelona, autoaprenentatge i cultura maker

La teva mare fa anys en les properes setmanes, i arriba a una data important, per això decideixes fer-li un vídeo “de llagrimeta” que afegeixi valor a l’efemèride. Fas una llista de gent important, redactes un missatge model i l’envies demanant que es gravin amb el mòbil felicitant-la -“no més d’un minut i en vertical!”, demanes. Ho muntaràs i seleccionaràs la música que més la representa, ¡quina bona pensada! No tens cap noció de muntar vídeos (glups!), però no passa res, existeixen infinits programes gratuïts per editar material audiovisual de forma senzilla, i van acompanyats d’hores i hores de vídeos a la xarxa que mostren, sota la premissa de l’eficiència pròpia dels tutorials, com aconseguir que la teva mare, el dia que suma un any de saviesa, se senti “acompanyada” de qui més se l’estima.

Aquesta acció, que deu estar passant a cada instant a algunes (potser moltes?) llars del planeta, és simptomàtica de diverses qüestions relacionades amb la cultura en la qual vivim. I la que avui vol tenir cabuda en aquest article és la relacionada amb les formes d’autoaprenentatge i autonomia que s’han desplegat exponencialment amb l’accés a la xarxa, propiciant l’adquisició de rols actius entre els usuaris de la mateixa, i generant fins i tot una subcultura que coneixem com a cultura maker.

En la setmana en que es dona el Congrés EdTech Barcelona on es debat al voltant de l’educació i la tecnologia, és pertinent pensar-hi també des de les formes d’aprenentatge autònom que les xarxes i la digitalització ens faciliten a dia d’avui.

I és que potser convé preguntar-se primer què vol dir coneixement, com es relaciona amb l’educació, i més concretament, com aprenem i què ens mou a fer-ho?

Aprenem a l’aula amb una mestre, jugant al pati de l’escola, aprenem llegint i a través d’experiències d’altres, i evidentment aprenem experimentant amb l’entorn, entre moltes altres formes explícites i/o subtils; ara també aprenem a i amb les xarxes, i cada cop ho fem més. Si el format vídeo és el contingut estrella de la xarxa, i Youtube la plataforma més visitada (amb més de 1 Bilió d’hores de visualització al dia), els vídeos de tutorials i els vídeos informatius es compten entre els contingut més visualitzats dins aquesta xarxa.

Però és nou aquest impuls d’autoaprenentatge? L’ésser humà és un animal curiós i inquiet, i aquestes dues característiques són part del motor que guia l’experiència que té amb l’entorn, que és el principi del pensament i les accions humanes sobre el món. L’impuls humà es guia també per certa necessitat de control, de manera que de la combinació d’aquestes tres característiques -curiositat, inquietud i necessitat de dominació- sorgeix l’impuls de coneixement.

I de la regulació del coneixement, de les formes d’estructurar-lo, jerarquitzar-lo per àrees i cercar formes de transmetre-les, sorgeixen l’educació i la pedagogia. Malauradament, però, aquesta regulació ha dut en la nostra societat a allunyar-ho de l’impuls tan humà de voler saber, associant l’educació a una obligatorietat que dificulta el manteniment de la motivació en les primeres etapes formatives. En part per això la història és plena de formes de coneixement que van més enllà de l’educació. Com molts dels oficis i les tècniques enteses com a artesania, que són paradigmàtiques de formes de sabers basats en l’acció, més que en la sistematització de la tècnica. La transmissió de la llengua materna -per còpia- o del receptari popular -per herència- en són altres casos. I segurament el llenguatge musical, els instruments, els seus gèneres i tota la cultura que se’n desplega, es compten entre les àrees humanes que més autodidactes han conreat.

L’autoaprenentatge -el lingüístic, el gastronòmic, el musical i també el del consum de tutorials-, connota una motivació que ve donada per les inquietuds individuals de qui busca una formació específica, i permet poder traçar un camí autònom i personalitzat, a un ritme únic per propi.

A això s’hi suma que, si bé els tutorials tenen una figura-guia que fa de mestre, els entorns digitals han permès crear comunitats que s’organitzen per interessos comuns i que s’ordenen horitzontalment. L’autoaprenentatge fa necessària la formació d’un criteri que permeti discernir la informació vàlida de la que no ho és, i sovint s’aconsegueix a través del coneixement compartit i comunitari, sempre viu i en mutació, amb comunitats d’aprenentatge accessibles i obertes, com wikihow, entre tantes altres.

Quan a l’impuls d’aprenentatge s’hi afegeix certa necessitat d’estalvi econòmic, s’inicia l’ètica del “Fes-ho tu mateix” (en anglès Do It Yourself), un circuit on hi ha cabuda per pràcticament tot, i on hi abunden construccions, reparacions, costumitzacions i personalitzacions d’eines, aparells, mobles, procediments, etc. que, sent en molts casos pràcticament professionals, eviten el contacte amb els servei de pagament. Això aproxima aquestes formes de coneixement a dinàmiques anticapitalistes, doncs permeten reduir el consum i la producció a través de reparacions que ni tan sols activen els serveis professionals. Aquest estadi, el de la doble condició de necessitat i inquietud en relació a accions i de forma autònoma, és la condició sine qua non no existiria la cultura maker.

I és que la febre maker mapeja bé la nostra realitat actual: d’una banda promou la idea que tothom és capaç de fer tot, i de l’altra dóna a entendre que l’aprenentatge es produeix a través de l’acció. I és que sovint l’aprenentatge autònom es relaciona més amb el verb que amb el substantiu. És a dir, s’allunya d’una educació més canònica hereva, des de la Il·lustració, d’una concepció del saber com una forma estàtica del món. El món maker se centra en lo contrari: la informalitat, la xarxa, el compartir, l’intervencionisme i la diversió, tot explorant interseccions entre dominis diversos aparentment allunyats, amb un esperit contracultural que recorda algunes idees llibertàries. I és que el suport mutu, i els temes globals com la sostenibilitat, l’ecologia, l’alimentació formen part de les motivacions que mouen als membres i comunitats que s’hi solen associar.

I tant el coneixement autònom com les alternatives a la fabricació deriven en l’aparició i democratització d’eines digitals pel disseny i la fabricació (com impressores 3D, o talladores làser, per exemple); i també en mitjans digitals col·laboratius (codis oberts, micromecenatge, i disseny lliure de software i hardware, entre d’altres) que permeten crear de tot, però també tecnologia de darrera generació sense dependre de monopolis i companyies multi-milionàries. El pas als laboratoris de hackers està pràcticament servit, però la part interessant és que és més accessible que mai, malgrat evidentment comporta inversió en les eines i interès en els tutorials que mostren com aprendre’n.

I retornant al sistema educatiu: la cultura maker anima a introduir altres mètodes educatius basats en la resolució de problemes de formes creatives, autònomes i col·laboratives i això ja s’està veient reflectit en l’educació i la pedagogia, especialment quan s’enfoca cap a les STEAM. Així, si es plantegen de forma adient les premisses de la cultura maker i de l’autoaprenentatge, generant formes d’adquisició de coneixement més participatives i basades en els interessos de les estudiants, potser es recuperi l’impuls de coneixement en les matèries que formen part de l’educació reglada.