CÍBORGS en el MES de l’ORGULL

Actualitat, Notícies

per Comunicació CTECNO / 28 juny, 2022 / Sense comentaris

Del Simposi Internacional d’Arts Electròniques (ISEA) que acaba de visitar Barcelona, en destaca la proposta dels artistes cíborgs Moon Ribas i Quim Giron titulada The pregnancy sense. Concert d’una família cyborg. I és que la seva peformance, insertada en les seves exploracions com a persones cíborg, torna a posar sobre la taula les possibles relacions simbiòtiques amb la tecnologia, i tots els aprenentatges i creacions que aquestes possibiliten. Alhora reitera sobre un mode d’autoidentificació cada cop més present que permet obrir algunes escletxes de reflexió.

El que en aquesta ocasió van presentar va ser una ampliació sensorial de l’artista Giron a través d’una connexió amb l’embrió que Moon està gestant, i del qual ell en serà pare. La proposta consistia en aconseguir dos tipus de connexions amb la futura criatura: una biològica, que és la de la pròpia mare, i l’altra digital, que és la del pare; a través de la qual, a més, creaven música en directe.

Hi ha força debats darrera aquest tipus de pràctiques, però el que avui destaquem té a veure amb una diversitat i ampliació de l’espectre del possible en termes d’identitat humana. I apuntem precisament al concepte de cíborg, doncs té correlacions amb altres formes d’obertura identitària. Malgrat encara pugui vincular-se amb la ciència ficció -doncs de fet es popularitza des d’allà als anys 60-, el cert és que ja fa més de 10 anys que la Moon, juntament amb el més conegut dels cíborgs del nostre país, el Neil Harbisson, van fundar la Cyborg Foundation a la qual també hi pertany Giron. I l’existència mateixa d’aquesta institució, creada per acompanyar aquells humans cíborgs, defensant els seus drets específics i promovent l’art derivat d’aquesta hibridació, és una mostra clara de l’eixamplament de l’espectre identitari.

Però podem establir relació entre els cíborgs i la diversitat d’expressions de gènere? Doncs cal que li preguntem a la filòsofa Donna Haraway, qui a meitats dels anys 80 va publicar el Manifest Cíborg en el qual presenta inicialment als cíborgs com el que coneixem: criatures híbrides que fusionen ésser humà i màquina, que són alhora la llavor per obrir l’imaginari a un món més divers.

El que argumenta l’autora del manifest és que el pensament occidental està històricament plagat de dualismes (ment/cos, home/dona, realitat/aparença, cultura/natura) amb els quals s’han establert relats de dominació, que al seu torn han anat acotant també què significa “allò altre”, és a dir, l’alteritat. I en el cas que ens ocupa, a l’alteritat s’hi han ubicat durant llarg temps els cossos (contraposició de les ments enteses com els òrgans del coneixement), les dones (principalment reduïdes a cossos a dominar), les aparences (el que no és real i pot semblar una altra cosa és susceptible de sospita), o la natura (que tendeix a l’entropia i escapa al control), entre d’altres.

En aquest sentit, l’aparició d’una cultura vinculada a l’alta tecnologia que permet imbricar cossos maquínics amb cossos humans, diu Haraway, obre la possibilitat a trencar amb el pensament dicotòmic, doncs equipara l’ésser humà amb altres entitats del món, diluint qui fa i qui és fet. És a dir, la tecnologia ha contribuït a la descentralització de l’ésser humà, desafiant-ne l’hegemonia en termes de procedir i de pensament.

I podem tornar a la proposta de Moon & Giron per pensar-ho des d’un cas concret: sense l’ús de dopplers, i de connexions diverses, Giron no tindria la capacitat de crear música a partir de la percepció digital del seu embrió. Es desdibuixa, així, qui possibilita què, convidant a desplaçar l’ésser humà de la part alta de la cadena. I aquesta és una tendència en la història, doncs ja ho va fer Copèrnic amb la teoria heliocèntrica, reafirmat per Galileu posteriorment; Einstein també va contribuir a una percepció relativa de les existències; i Haraway proposa la tecnologia actual com l’esglaó següent d’aquesta desjerarquització de l’antropocentisme.

Però la seva tesi va una mica més enllà doncs ella encarna en la metàfora dels organismes cíborg la possibilitat d’una acció crítica -provinent dels feminismes-, en la mesura en que el cíborg és un ens híbrid, transgressor, sense sexualitat ni raça, ni classe social, que rebutja una identitat estable i essencialista. Per tant Haraway està proposant que els cíborgs són identitats en desenvolupament constant que obren espai a allò inclassificable, en una crida a sortir del binarisme de gènere, d’identitat i/o d’orientació sexual. Aquesta és la raó per la qual el seu manifest és una de les teories agermanades amb el moviment queer, doncs serveix per desmuntar una construcció essencialista de la identitat.

I les últimes reedicions del manifest mostren com la proposta aquesta teòrica té quelcom de refugi, doncs el concepte de cíborg s’ha convertit en una categoria suficientment oberta per acompanyar tota una comunitat emergent de persones que han trobat l’espai per buscar referents fora de la identificació binària. A això s’hi suma una realitat cada cop més conscient de la interrelació entre essers humans, objectes, programaris i xarxa virtual, propiciant un auge del que s’anomena agencialitat, que remet a la capacitat de tots els elements que conformen la realitat, vius, inerts o virtuals, a actuar al món.

La diversitat identitària -de gènere, de sexe, d’orientació o de rol-, per tant, es fa espai al món en part gràcies a la tecnologia quan s’ha hibridat amb els cossos, segons Haraway.

L’any 2014 inaugura un tema del qual començarà a parlar-se cada cop més fins al dia d’avui: els prejudicis que arriben als sistemes tecnològics i especialment a l’algoritme de la xarxa, i que converteixen la tecnologia en un reflex de les desigualtats de la societat. Els primers informes oficials els emet el propi Google, que de fet va crear comissions ètiques per abordar-ho, però malgrat es parla de certa voluntat de modificació entre els gegants digitals, perseveren els biaixos de gènere, classe i ètnia, i són constants les notícies sobre la seva existència en les múltiples aplicacions que es desenvolupen en el camp de la intel·ligència artificial.

Aquesta és, doncs, una qüestió que cal seguir debatent, i la prova d’això és que fa poc més d’un any es van acomiadar dues de les referents en l’àmbit de l’ètica aplicada a la tecnologia de Google, que precisament ho denunciaven. Malauradament, el fet no va tenir massa repercussió mediàtica.

La qüestió del biaix de gènere és, així, de les més assenyalades darrerament, en consonància amb l’última onada de feminismes que atén diversos aspectes, com la revisió del que és el gènere i les seves múltiples expressions, o la distinció entre el sexe biològic, l’orientació sexoafectiva i la identitat sexual.

Sembla paradoxal, doncs, que de la mateixa tecnologia emergeixin dos relats tan contraposats: d’una banda hi ha una vessant que la concep com una eina de transformació i que ha possibilitat la sortida de les categories binàries, propiciant la diversitat identitària mitjançant el desplegament dels seus llenguatges propis; però de l’altra, i quan es desenvolupa a imatge i similitud de la humanitat, en reflexa les nostres pitjors facetes, doncs perpetua prejudicis i desigualtats i pot arribar a girar-se en contra de la seva pròpia obertura.

Sigui com sigui, aprofitem la conjuntura entre la creixent visibilització dels biaixos de gènere en l’àmbit tecnològic i el fet que el juny és el mes de l’orgull LGTBI+, per alinear-nos amb la proposta de Haraway i afirmar que l’autodeterminació identitària de gènere dels darrers temps efectivament guarda una relació directa amb l’aparició de cert tipus de tecnologia que, com hem intentat relatar, ha jugat un paper determinant en les formes de comprensió i visibilització de la multiplicitat.

I en aquest sentit, i a falta de veure quin impacte tindrà a la llarga, pot ser interessant la popularització recent per la seva obertura a codi obert d’aquesta eina de creació, l’OpenAI DALL·E mini: doncs parteix de les bases de dades dels cercadors, que reflecteixen els biaixos esmentats, però genera creacions amb identitats ambigües atenent als enunciats que les usuàries exploren. El resultat és sempre una creació d’identitat híbrida, identificable i alhora indefinida que potser contribueixi a que el pes entre els dos relats que esmentàvem acabi caient de la banda de la tolerància a la diversitat.