Com treballem avui?

Actualitat, Notícies

per Comunicació CTECNO / 4 maig, 2022 / Sense comentaris

En els darrers anys l’auge de les figures conegudes com influencers ha dut a voler saber com s’hi arriba, especialment per part de qui encara ha de forjar la seva vida professional-laboral. Si entres a Google “tutorials més cercats” el primer dins el seus índex és “tutorial per esdevenir youtuber” (dades del 3 de juny de 2021). A partir d’aquesta realitat sorgeix la pregunta sobre si ser influenciador/a pot ser considerat una professió, i de ser així, si és realment tan desitjable com podria semblar. Perquè és prou evident que el miratge de cobrar per les visualitzacions que es facin de continguts propis generats i compartits, té una contra-cara que implica un règim de dependència salvatge del mòbil i les xarxes.

Aquesta setmana s’ha iniciat amb la celebració del Dia Internacional dels Treballadors, l’1 de maig, que, és ben sabut, commemora l’assumpció de drets laborals, on simbòlicament la jornada de 8 hores -assolida a partir del 1886- esdevé el buc insígnia de la força del moviment obrer i la classe treballadora. Aquesta celebració, doncs, pot servir d’excusa avui per reflexionar al voltant de les noves professions derivades de les eines tecnològiques i els medis digitals, i per pensar també en les necessitats de present i futur en relació a la regulació laboral.

I és que fa dues o tres dècades, quan a l’escola estudiàvem els sectors econòmics n’hi havia tres: el primari, el de l’extracció de matèries primeres; el secundari, que era el que les transformava, i el terciari, que havia sorgit en el darrer tram de la història, i que engloba les activitats que conformen el darrer esglaó de la cadena de producció-consum. En principi dins el sector terciari hi entra el comerç, la sanitat, el turisme, la cultura, els transports, les comunicacions, l’educació i les finances. Però què passa amb totes aquestes noves professions vinculades a les tecnologies, a la xarxa o a la informació? Poden entrar també dins el sector serveis? A priori, tractant-se d’un paraigües tan ampli, podria semblar que si, però el cert és que ja fa uns anys que es parla de dos sectors més, sorgits d’aquesta nova realitat, i que diversifiquen la sectorialització, requerint regulacions específiques: el sector quaternari i el quinari. El primer és el que es relaciona amb el capital humà i el valor intangible de la informació, i en les formes de gestionar-la i distribuir-la (aquí entren els “nostres youtubers”), així com la investigació, la innovació i en general el desenvolupament dins el que s’entén com societat del coneixement.

I pel sector quinari no hi ha gaire consens: alguns economistes consideren que involucra serveis sense ànim de lucre vinculats a la cultura, l’art, l’educació o l’entreteniment; d’altres que incorpora serveis socials, com els sanitaris, d’emergència i de seguretat o les tasques domèstiques; mentre que encara hi ha una tercera concepció que l’entén com el sector que genera la informació que és distribuïda pel sector quaternari (on la presa de decisions, la política i la intel·lectualització de l’economia hi son dins).

En tot cas, però, es triï quin matís es triï per aquests darrers sectors, sembla lògic que la tecnologia, la societat de la informació i la digitalització duguin implícites formes de producció més específiques i amb nomenclatura pròpia.

Així doncs, si els valors de la societat en què vivim no s’han desprès de la mercantilització (només han canviat de mercaderia i ara es compra-ven principalment la informació), la conseqüència evident són nous perfils professionals, i que no només s’encarnen en youtubers i tiktokers. Perquè és ben cert que la informació que es cotitza a l’alça no necessàriament ha de ser rigorosa (sovint es confon amb la opinió, doncs comparteixen el canal d’arribada), però a aquesta hiperinformatització l’acompanyen també perfils professionals hipertècnics on no hi té cabuda cap marge d’incertesa. Un analista de dades, per exemple, recopila, gestiona i interpreta conjunts de dades per prendre decisions estratègiques de futur, i de la mateixa manera que un expert en ciberseguretat s’encarrega de la privacitat i la protecció de dades de les organitzacions, ambdós perfils manipulen informació i la projecten amb mètodes especulatius per mirar de preveure o provocar girs convenients per un sector concret.

Aquesta especulació, que també es fa des del sector educatiu provant d’afinar i formar les professions que han de venir, forma part de les noves competències que s’esperen de nosaltres com a treballadores. Com també ho fan la flexibilitat i l’adaptabilitat, la necessitat de formació continua o el desenvolupament de competències transversals com el treball en equip o el pensament crític, entre d’altres, totes elles considerades característiques del que seran les professionals del futur.

Però quina és l’altra cara de la moneda? Aquestes característiques són alhora certa perpetuació de la precarietat, doncs la majoria apunten a “estar preparades pels canvis permanents”. I la raó de ser d’aquest requeriment és que les tecnologies i en especial les que s’estan desenvolupant en el context de la digitalització son per definició inestables, de manera que necessiten un medi equivalent que absorbeixi correctament la transformació constant.

A això s’hi sumen en alguns casos, les noves dinàmiques postpandèmia, i en particular la possibilitat del teletreball, que té avantatges és clar, però també té inconvenients, com la dificultat de la conciliació. A més, individualitza el treball -fent més complexe la feina en equip-, repercuteix sobre les treballadores despeses de serveis bàsics (llum, aigua i gas sobre), i “sedentaritza” la població treballadora que pot optar per no sortir de casa, si així ho vol o la feina ho requereix.

Per últim, el fet d’haver convertit els dispositius mòbils en pròtesis inseparables del nostre organisme, ens manté connectades a totes les novetats i canvis que puguin produir-se, doncs el que portem és una porta oberta a l’entrada de correus i missatges de plataformes, o en definitiva, és l’extensió de la nostra jornada laboral a totes les hores del dia.

Per totes aquestes qüestions, es comencen a reivindicar noves regulacions, i algunes ja s’incorporen als contractes, siguin o no de semipresencialitat, com la que fa referència a la desconnexió digital.

I la desconnexió digital és el que sembla que no tenen les persones influenciadores a les xarxes, doncs la seva activitat desdibuixa la temporalitat laboral, pertanyent com ho fa al temps d’oci i descans generalitzat (com podria passar-li a algú que lidera un programa de TV en directe) i per tant la seva presència és permanent i la dependència de l’audiència que reben és esclavitzant. No és estrany en aquest sentit que hi hagi abandonaments, doncs més enllà de no semblar una activitat especialment sacrificada, és una exposició permanent i literalment sense descans.

Però alhora és interessant veure com també aquestes figures, les més visibles de tota la nova onada de professions dins aquest mercat que ara ja és digital, prenen consciència que, més enllà del seu entorn físic de treball, que sol ser a casa, lluny de l’espai de treball compartit que socialitza els malestars i permet combatre’ls reivindicant canvis, també van trobant les seves formes de fer comunitat virtual de pressió. Al cap i a la fi, la xarxa tenia una vocació de tramar aliances i ajuntar comunitats, i també hauria de poder-se fer en aquests casos.

I, malgrat tot, és paradoxal que si bé els entorns i les eines canvien constantment, però els sistemes de reclam dels nous drets que regulen les noves realitats laborals, segueixen passant per formes clàssiques de pressió: la vaga com a aturada del sistema de producció. La mateixa vaga que els primers dies de maig de 1886 va portar a la revolta de Haymarket (Chicago, EUA), en suport als treballadors aturats per la reivindicació de la jornada laboral d’un terç de la jornada vital que finalment es va aconseguir, i que, malauradament, avui dia convindria recuperar.