Davant l’escassetat del temps: Aturem-lo!

Actualitat, Notícies

per Comunicació CTECNO / 7 juny, 2022 / Sense comentaris

Acaba el dia, i tot i que no t’has mogut de casa, has fet miracles amb el temps, combinant vida laboral i familiar.

Un dia estàndard d’una mare treballadora autònoma podria ser: ocupar-se del seu fill d’un any i mig abans de l’escoleta, recollir (per sobre) menjador i cuina, respondre una mitja de 30 correus, escriure una part d’un article documentant-lo bé, fer una reunió d’una hora, participar esporàdicament del xat d’amigues; enviar dues factures pendents, atendre virtualment alumnes i preparar la propera classe del curs on fa docència, jugar amb el seu fill abans d’anar a dormir i portar-lo al llit vora les 20:30h. I quan la casa i el carrer ja estan per fi tranquils, reprendre l’article al que s’ha compromès.

I mentrestant, què haurà passat al món avui?

Ha escoltat les noticies a la ràdio mentre esmorzava, però ja no hi ha tornat, i no ha tingut temps d’entrar a xarxes.

Per poder llistar aquest dia “estàndard” les activitats s’ordenen per tipus, però el cert és que moltes d’elles es fan combinades. Per exemple, mentre llegeix i fa anotacions per l’article, el correu treu fum amb dos “focs” que cal gestionar amb urgència, per tant sovint la lectura i escriptura es veuran interrompudes.

És aquesta una experiència aïllada i puntual? Potser a nivell de les activitats concretes llistades, si, però en relació al volum d’activitats és compartida per molta gent -amb o sense persones dependents al seu càrrec-.

I és que quantes vegades al llarg de la setmana sentim i manifestem que no arribem a tot, i que alguna de les fites (laborals, emocionals, socials) ha quedat per fer? De vegades ens sobrepassen les activitats en les quals ens podem involucrar, i segurament sobrevalorem les nostres capacitats, però és degut a un miratge provocat per les eines tecnològiques que ens acompanyen? O és per elles que fem moltes més coses a diari del que mai s’havien fet al llarg de la història?

Avui proposem, doncs, una aproximació a la relació entre la tecnologia i la sensació d’escassetat temporal.

Comencem per cercar una mica en la història recent per mirar d’aprofundir, així, en aquest plantejament. La revolució industrial és un període clau per entendre l’origen d’aquesta qüestió doncs la nova maquinària impulsada pel vapor dugué, com és sabut, a la mecanització i automatització d’alguns treballs, i a la construcció de les línies ferroviàries i l’establiment de les rutes marítimes -també per la introducció del vapor al transport marítim. Aquestes novetats rítmiques portaren la regularització dels horaris, tant als transports com a la jornada laboral a les fàbriques, de manera que l’estandarització de l’hora mundial, primer a finals del XIX, i de forma global als anys 70 del segle XX, en fou la conseqüència final. Així les primeres màquines, germen de la nostra tecnologia actual, van implicar dos grans canvis: en primer lloc, que el temps passés a ser considerat or, donant especial valor a la puntualitat, doncs el temps de treball involucrava costos econòmics, materials i sobretot humans. A més, les màquines establiren un estàndard entre els cossos treballadors i els ritmes de producció maquínics, i això es reflexà en l’aparició del rellotge de polsera a finals del segle XIX, permetent la sincronització amb el temps de les fàbriques i atenent a la jornada fins al darrer minut.

En segon lloc, les màquines portaren un increment de la velocitat d’alguns processos i per tant, la possibilitat d’accelerar-los.

Així és fàcil arribar a la conclusió que des de la revolució industrial, la realitat temporal passa a estar mediada pel temps de les màquines (quan n’hi ha) i això repercuteix en els ritmes generals. Si no, que li diguin a l’espeleòleg Michel Siffre, qui des de la dècada dels anys 60 i en diferents moments de la seva vida va voler fer experiments sobre les temporalitzacions biològiques (els bioritmes) evitant els rellotges i la llum solar aïllat en coves durant setmanes [SPOILER: la majoria de les vegades va sortir pensant que havien passat menys dies].

.

.

Els experiments de Siffre serveixen per plantejar el com la tecnologia, que ell va deixar sempre fora de les coves, és una de les principals causants de la intensitat del nostre dia a dia.

I d’ençà de la revolució industrial aquesta mediació tècnica no ha deixat d’augmentar. Des de l’arribada del món computacional, a més, i en part per la llei de Moore, arribem avui a una temporalitat marcada pel bit, la velocitat del qual és la de la llum, és a dir, una velocitat que els nostres sentits capten només de passada (malgrat hi ha processos biològics dins el nostre cos que operen a la mateixa velocitat).

En termes absoluts, però, no hi ha acceleració, ni multiplicació, ni escassetat objectives perquè el temps continua transcorrent constant al mateix ritme, però si que hi ha un increment en la quantitat d’experiències i percepcions que es condensen en una unitat específica de temps. I és aquesta acumulació que des de l’inici genera certa angoixa, doncs l’acceleració va acompanyada d’una menor capacitat de reacció, i d’una dificultat creixent de concentració.

El teòric cultural i urbanista Paul Virilio va formular tota una teoria a finals dels anys 70 sobre la rellevància de la velocitat a la qual accedim, marcada completament per la tecnologia que tenim al nostre abast. La va anomenar Dromologia (dromologie). Si l’era actual és l’era de la transmissió electrònica de dades, diu Virilio, ja no vivim en un món determinat per la velocitat dels transports (el més ràpid dels quals podria ser un avió), sinó en un ritme marcat per la instantaneïtat, doncs accedim al món a través de les xarxes sense haver de salvaguardar distàncies espacials. Per tant, part de la realitat que experimentem és virtual i en diferit, i conviu amb una realitat física, contribuint encara més a la condensació experiencial.

Si a això s’hi suma la premisa del creixement permanent propi del capitalisme -que demanda més productivitat sempre, i inclús li atorga valor afegit- i una pandèmia en la que la xarxa s’ha ubicat al centre de totes les nostres formes de relació, els ritmes mediats i la plena dissolució dels límits entre el temps laboral i el temps de vida ens aboquen a una sensació de manca de temps permanent. La tecnologia és doncs, alhora, la facilitadora i la causant d’aquesta experiència complexa.

I tocaria, doncs, preguntar-se: com aturar aquesta dinàmica? No hi ha resposta única per aquesta pregunta. Però potser un bon principi és desactivar la idea heretada de la revolució industrial que entén el temps exclusivament com a productivitat. És, per tant, deixar-se anar en els moments en que no estem treballant, ni tampoc descansant per seguir treballant després.

És, potser, mirar de replantejar-se què vol dir “perdre el temps”.

I una proposta possible és convidar els lectors i lectores a que quan finalitzi el dia, mirin de llistar tot el que han fet. Potser això ajuda a prendre consciència que en aquests minuts d’activitat i en els que han dedicat a la lectura d’aquest article – i segurament d’altres- el temps en cert sentit s’ha parat. Perquè pensar en com passa el temps o en com el vivim sempre comporta d’alguna manera aturar-lo i, per extensió, dilatar-lo.

I és que potser ens falta temps per la vida, però sembla clar que l’inici per recuperar-la passa per parar de tant en tant per adonar-nos-en.

.

[Aquest serà el primer d’una sèrie d’articles dedicats a l’experiència del temps en el context tecnològic actual. Perquè des del punt de vista de l’experiència contemporània les dimensions temporal i espacial s’han vist especialment modificades pel context actual digital. Anirem abordant-les per fascicles per tal d’entendre’n millor les parts que ens travessen].