Una imatge val més que mil paraules? Les emoticones i la comunicació al segle XXI

Actualitat, Notícies

per Comunicació CTECNO / 20 juliol, 2022 / Sense comentaris

“Una imatge val més que mil paraules”, diu l’adagio que des de principis del segle XX ha acompanyat sobretot accions publicitàries i periodístiques arreu del món. Però és realment així? Fins fa 15 anys, les formes de comunicació s’englobaven en dos grans blocs: el de la comunicació verbal, si implicava paraules, i el de la no verbal, si involucrava gestos, mirades, postures o expressions corporals diverses. Actualment, dins aquest segon bloc s’hi inscriuen també les emoticones, els mems, els GIFS, els stickers, les captures de pantalla i un ús extremadament flexible de fotografies i vídeos personals. I és que les xarxes socials més emprades cada cop incorporen més formes de transmissió d’informació no verbal, ampliant així les maneres com interactuem entre nosaltres, tot i que no necessàriament millorant la comunicació.

El passat diumenge dia 17 de juliol se celebrava el Dia Mundial de l’Emoticona i, com sol passar darrerament, ja es coneixien les novetats que s’incorporen a la versió número 15 de l’aplicació. Com les noves paraules que cada any entren als diccionaris per actualitzar les diverses llengües del món, el mateix passa amb el repertori d’emoticones amb les quals podem comunicar-nos. I aquest any coincideix amb l’anunci fet la setmana passada que diu que whatsapp permetrà reaccionar amb qualsevol emoticona als missatges rebuts. I és que aquesta és la nova comunicació no verbal, la que expressa accions, situacions, objectes, sentiments i ficcions mitjançant símbols no textuals.

Una de les curiositats al voltant de l’ús de les emoticones és que, malgrat haver-n’hi disponibles més de 3600, es pot fer un mapa de les 10 més emprades en tot el planeta perquè coincideixen, indicant entre línies les coses que ens uneixen, com són l’humor, l’amor i la mort -ja ho deien els grecs-, doncs les que encapçalen la llista són la careta que riu efusivament i el cor.

Perquè efectivament fem ús d’aquests pictogrames per expressar sobretot emocions, impressions, sensacions que no necessiten paraules. I tal com proposava la sèrie Years and Years, potser cada cop són més les persones que ja només són capaces d’expressar sentiments a través d’emoticones, i [ALERTA SPOILER] per les quals un transhumanisme basat en ser dades i habitar per sempre en l’entorn virtual, fora del món físic, biològic i geològic, com el proposat en la ficció, podrien ser, paradoxalment, una solució digital per continuar sent humanes més enllà de la carn i els ossos (I don’t want to be flesh and bones, I want to be data, diu la protagonista d’aquesta trama). Qui sap si mai arribarem a veure-ho, doncs no sembla tan inversemblant.

Aquesta proposta distòpica, però, entranya també una altra realitat associada a les emoticones en la seva condició de pictogrames: i és que la representació del món en símbols no textuals/verbals -proposicionals, es diria en filosofia- és també una de les formes d’aproximació que s’empra en els contextos en que hi ha persones dins l’espectre autista. És a dir, la imatge que representa una idea, un objecte, forma part d’una forma de traducció del món, podent ser alhora una eina integradora.

I és que això ens permet saltar a dues de les qüestions que desplega l’existència d’aquesta eina comunicativa que són les emoticones: en primer lloc, la seva relació amb la universalitat; i en segon, el grau de representativitat de la diversitat del món que involucren. Perquè, en relació a la primera qüestió, molts d’aquests símbols, malgrat ser emprats per milers i milers de persones, no signifiquen sempre el mateix i les diverses aplicacions així ho mostren. És el cas del dit amunt, per posar un exemple senzill, que a WhatsApp pot significar aprovació, confirmació, o inclús expressió de que quelcom agrada, com a totes les potes de Meta – Facebook, però a una xarxa vinculada amb els entorns laborals com LinkedIn, indica recomanació. Sense un consens sobre els símbols es fa difícil fer-ne un ús comprensible a nivell global, i també imaginar un futur d’ús comunicatiu que sigui, a més, pedagògic.

L’altra qüestió apuntada és que, des que disposem d’aquestes altres eines de comunicació, el debat està servit en relació a representativitat de la diversitat del món, doncs tal com han mostrat alguns mitjans, són notables els biaixos en les decisions sobre quines passen a formar part de les aplicacions que utilitzem i quines no.

Potser el més clar de tot plegat és que les emoticones posseeixen encara aquella arrel comuna que uneix les imatges i la imaginació (ambdues provinents del terme llatí imago) i l’enorme ús i expansió que fem de les emoticones és un símptoma més de la societat en la qual habitem: una que centralitza la visualitat gairebé per sobre de qualsevol altra forma d’expressió i percepció, i encara ho fa de forma més evident després d’una pandèmia, després de més hores d’aïllament i menys de contacte amb l’entorn. Així que potser les imatges que conformen les emoticones són una arma contra aquella falta d’enteniment humana que la tradició cristiana va simbolitzar a través de la Torre de Babel, i que l’ingeni també humà ha combatut de vegades de forma lúdica amb batalles de dibuixos en un joc universal com és el Pictionary.