Museus del present i del futur

Actualitat, Notícies

per Comunicació CTECNO / 18 maig, 2022 / Sense comentaris

Navegant-navegant trobes un dia aquesta aplicació. Et permet “jugar” durant uns minuts un rol que és propi dels experts i professionals en art que treballen a museus i centres culturals: el de seleccionar temes i motius per configurar una exposició. Ho proves i s’ordena una mostra virtual que es titula “Cityscape”. Reuneix 526 obres seleccionades perquè inclouen elements que la visió computacional unida a l’aprenentatge maquínic han associat als paisatges urbans. La mostra durarà el que tinguis l’aplicació en funcionament i es crea a partir d’una base de dades que es nodreix de més de 196.100 obres digitalitzades (i creixent) de 91 museus i centres d’art de l’Europa Central. El resultat és que pots fer el teu propi museu en línia a partir de dades quantitatives, visualitzades de manera nova. Perquè mai fins l’any 2019 havia estat possible l’accés a aquestes ordenacions específiques de contingut; i el que és més rellevant: aquestes exposicions no es produeixen, ni probablement es produiran mai en l’espai museístic offline.

Aquesta eina de mediació, que empra la virtualitat, la IA i la interactivitat per funcionar és un dels múltiples casos de museografia digital contemporània, i serveix de punt de partida per commemorar a la nostra manera aquest dimecres 18 de maig, Dia Internacional dels Museus. Perquè volem mirar d’esbrinar com la tecnologia i les eines digitals estan reconfigurant no només els llenguatges artístics sinó també la forma d’exposar, mostrar i apropar l’art.

Fa pocs mesos al Centre d’Arts Santa Mònica es va presentar VISITA VIRTUAL, on l’artista Mario Santamaría va generar per l’ocasió un tour virtual que mostrava una òptica inèdita i atípica de l’exposició i el centre: canals de cablejat, cantonades de murs, espais intramurs i teulades, a vista d’insecte o de ratolí. La seva proposta posava sobre la taula 2 qüestions relacionades amb el plantejament sobre els nous espais d’art: d’una banda la pregunta sobre si tot el que hi ha dins un espai d’art es pot considerar com a tal; i de l’altra una crítica sobre el que significa fer una visita virtual.

I és que la digitalització va arribar a les col·leccions dels museus a la primera dècada del 2000, i el procés es va veure accelerat amb l’arribada de la pandèmia i durant el període de confinament. Des de llavors, museus, galeries, fires i centres d’art incorporen un apèndix virtual i la majoria ja permeten accedir als seus continguts en formats diversos. Moltes vegades adopta forma de recorregut en 3D, com ho fa la versió virtual de la Fira d’ARCO, o l’exposició virtual Is this a painting? curada per Nomas Foundation, aprofitant la versatilitat dels enllaços que la xarxa proporciona. Ara bé, sembla evident que no és el mateix l’experiència davant d’una obra d’art física, que davant una reproducció digital de la mateixa. Així doncs, què pot aportar la tecnologia? Aconsegueix equiparar l’experiència que es té dins un espai museístic?

Ara ho anirem veient. Sobre si l’espai museístic fa que “es museïtzi” el contingut se’n parla almenys des que ara fa uns 100 anys Marcel Duchamp va fer entrar al museu un urinari; i el debat va retornar als anys 60 quan Andy Warhol hi feu entrar la reproducció d’unes caixes de sabó que es trobaven a qualsevol supermercat d’EUA. Però què passa avui si el que es fa i feia als museus ara també es produeix a la xarxa? Internet és un aparador immens, però completament eclèctic, on hi caben tots els continguts del món, per tant, com distingim què és art del que no ho és?

Potser ens serveixin alguns projectes museístics concrets per pensar-hi. Els més evidents serien els que deriven dels propis museus: el MoMA through time, per exemple, mostra les digitalitzacions de la seva col·lecció i història a través d’un eix cronològic interactiu. Aquesta manera de presentar el contingut és coherent amb la seva essència historiadora, per tant, la xarxa acompanya bé la idiosincràsia de la institució física.

Amb altres aspiracions opera la plataforma Google Arts & Culture, que des de 2011, i amb l’ambició del cercador més popular, busca ser un museu de museus, acollint els fons digitalitzats d’almenys 46 centres d’art d’arreu del món (inclòs el MoMA), però també oferint experiències de recorreguts i interessos personalitzats a partir de l’enorme quantitat de dades que té de les usuàries.

Però la musealització a la xarxa es posa potser més interessant quan les propostes juguen amb contingut que està creat ja amb mitjans digitals. És el cas de la Widget Art Gallery, una galeria portable dins el mòbil a través d’un portal multiplataforma, proposta de l’artista Chiara Passa, i que cada mes llança una exposició diferent adaptada al context específic del dispositiu que la mostra.

I d’aquesta mateixa idea de galeria d’art digital és fàcil saltar a dues plataformes ja orientades a col·leccionistes, i per tant ja associades al mercat. La primera d’elles és Niio Art, creada per artistes d’arreu del planeta, i que es proposa connectar-lxs amb col·leccionistes, generant experiències específiques atenent característiques tècniques d’on seran allotjades i els gustos de qui les sol·licita. L’altra és DAATA, que també encarrega obres d’art originals i exclusives directament a artistes emergents de tot el món, i aconsegueix insertar art digital més enllà de la pantalla, en vestíbuls d’empresa i d’altres espais semipúblics.

També hi ha propostes menys enfocades al mercat, i potser més experimentals. Una d’elles és Speedshow.net, un format  d’exposicions creat per l’artista Aram Bartholl el juny de 2010, la idea bàsica del qual és generar una galeria efímera d’art digital per ser presentada durant una nit en cibercafès públics o espais amb diversos ordinadors, és a dir, fent conviure l’online i l’offline, però fora del museu.

Una altra proposta en aquesta direcció són els projectes semi-interactius que poden explorar-se a la galeria virtual EPOCH on grups d’artistes generen experiments visuals amb els gràfics i les estètiques pròpies d’alguns videojocs.

I finalment hi ha propostes museogràfiques d’art digital que ja es formalitzen amb els llenguatges propis dels medis que les conformen. És el cas de Like Like, una galeria d’arts lúdiques i neoarcades que promou una cultura de joc experimental i independent. La iniciativa inclou una trobada mensual d’artistes gamers sota un tema proposat per la plataforma, els resultats de les quals es troben també a l’espai virtual com a exposicions dins d’un museu/sala de jocs que pot experimentar-se també en 3D.

La interfície, com diu la pensadora mexicana Doreen A. Ríos, és interpretada sovint com una intermediària, una portadora d’informació neutra que uniformitza la informació. Però quan d’experimentació artística es tracta, la pantalla és en realitat el suport fonamental sense el qual no existiria l’art que tenim avui. Al principi vam pensar que la virtualització de l’art reproduiria els museu físics a la web. Semblava una aspiració una mica sonsa. A dia d’avui, fent ús dels llenguatges tecnològics de forma genuïna, les propostes museogràfiques digitals es tornen realment potents. La tecnologia digital ha revolucionat, així, les experiències artístiques, i ara més que mai, als espectadors se’ns demana acció.