PODER, VERITAT I TIC – Relacions entre informació i mitjans informatius

Actualitat, Notícies

per Comunicació CTECNO / 5 abril, 2022 / Sense comentaris

La guerra d’Ucraïna i tota la “literatura” derivada posen sobre la taula un cop més el debat sobre la responsabilitat amb la informació que circula. Un “tema de temes” que convé seguir analitzant en un context com l’actual tenint com tenim la opció d’incidir-hi de forma particularment intensa. I és que una de les preguntes segueix sent: què és la informació objectiva, si existeix com a tal? I pot anar acompanyada d’una pregunta més filosòfica com la de si és possible parlar d’una veritat. Els mitjans de comunicació i la propaganda política han contribuït àmpliament al llarg de la història a reformular aquestes preguntes una vegada i una altra. Per això, en el Dia Mundial de la Verificació de la Informació, plantegem alguns espais per repensar els canals i suports tecnològics sobre els qual transita la informació  i com l’han modificat i la modifiquen.

L’any 1960 Yves Klein va presentar una imatge, a dia d’avui icònica, Saut dans la vide, en la qual jugava amb la veracitat del medi fotogràfic que en aquell moment s’entenia com a objectiu, doncs mostrava (i mostra) la realitat a través d’un artefacte que entranya una neutralitat enganyosa. A dia d’avui estem massa acostumades a la manipulació de les imatges, i per això seguim tensionant-les amb la veritat, de vegades encara usant-les com a portadores d’objectivitat, i d’altres, fent-ne un ús que les apropa a la seva contracara, que és la mentida. Ho fem quan les utilitzem per mostrar una realitat “feliç” a les xarxes, per exemple. I les desacreditem quan les fem virals sense saber-ne ni certificar-ne l’origen (el moment en què apareixen o el lloc que evoquen). I és que aquesta relació controvertida amb la veritat, en el subtext, mostra com els mitjans no són en cap cas objectius ni donen accés a una sola veritat. Per això existeixen cada cop més eines que rastregen la font original d’una informació, imatge o vídeo, per verificar-la: per recordar-nos que la veritat depèn de la mirada i el cos que la formulen, i que una informació és sempre una forma de subjectivació de la realitat, més enllà de les finalitats que la mouen.

En el cas de la informació textual, la relació encara és més controvertida: l’evolució dels mitjans de comunicació ha anat permetent assimilar més i millor que el relat està sempe travessat per qui relata, i que sovint contribueix a perpetuar a qui detenta poder. Sembla que com més extensiva pot ser una informació, més qüestionada hauria de ser la seva veracitat.

I és que les taules de pedra i marbre de les primeres civilitzacions contenien informació local i, per tant, potencialment contrastable. El fet que la reproductibilitat de la informació fos impossible no deixava lloc a la manipulació deliberada de la informació. Tampoc es dona quan s’extén el papir, si bé el fet de ser transportable, possibilità fer viatjar la informació més enllà del lloc en el qual s’elaborava.

És amb l’aparició de la imprempta quan es permet serialitzar un contingut i fer-lo extensiu a uns nivells inèdits. I és a partir de llavors que s’inicien, des del punt de vista mediàtic, diversificacions de relats que arriben a més conjunts de la població.

El teòric Marshall McLuhan historitza els diferents mitjans de comunicació, establint una relació determinant entre les societats i els mitjans tecnològics que les caracteritzen. D’entre les emblemàtiques aportacions que realitza, trascendeix la frase el mitjà és el missatge, donant a entendre quelcom que avui tenim ben apamat: les informacions estan condicionades pels mitjans a través de les quals arriben. L’autor juga amb el terme anglès message que de vegades utilitza també com massage, doncs segons McLuhan, els missatges mediatitzats ja són massius (mass-age) i són alhora “massatges” (massages) de la percepció, ergo, manipulacions de la sensibilitat. Per altra banda, formula que els mitjans de comunicació electrònics són els que estableixen el que ell acunya sota el terme de “poblat global”. Així, gràcies a les barreres traspassades per la informació radiofònica o televisiva, la realitat pròpia ja no es circumscriu al context local, sinó que es veu travessada per problemàtiques d’arreu del planeta, iniciant així una consciència global des del punt de vista social (McLuhan, 1964).

És a la dècada dels 80, amb els primers ordinadors personals i l’inici d’internet, quan es produeix un miratge de llibertat de pensament per la suposada democratització de la informació. Una esperada llibertat a les xarxes, on podem accedir a la informació d’una forma inèdita i il·limitada, tal com la va preveure Asimov, ha anat donant pas, però, a dues conseqüències: d’una banda, la participació activa dins els mitjans diversos que, al seu torn, ha fet més visible les subjectivitats, polaritzant la opinió pública; i de l’altra, una deriva cap a guetos informatius, on es donen informacions autoafirmatives de les subjectivitats i col·lectivitats. Aquesta segona conseqüència, a més d’uniformitzar criteris i homogeneïtzar punts de vista, fa que els diversos mitjans desdibuixin els seus objectius, esdevenint híbrids entre mitjans informatius, de publicitat i fins i tot de propaganda.

I és que ja al segle XIX els mitjans de comunicació es revelaren com una potent arma per exercir pressió sobre les decisions polítiques, passant a aquest “quart poder” capaç de modificar el futur d’alguns assumptes. I amb l’arribada de mitjans massius i la liberalització dels mercats a nivell mundial ja a finals del segle XX, en una tendència a la mercantilització total, es produeixen canvis de rol notables i totes esdevenim “prosumers”, productores i consumidores alhora. Així és com, ben entrat al segle XXI, som pura informació intercanviable, reduïdes com quedem a perfils de consum generats a partir de les cerques i de les dades que poden extreure’s rastrejant els usos que fem de la informació. I els termes publicitaris i de màrqueting es confonen amb els propagandístics, doncs el tardo capitalisme se centra en cercar la forma de fer-nos consumidores el 100% del temps: d’oci, de cultura, de productes, d’ideologies, i per descomptat d’informació.

I així és com tornem a l’origen: què és la informació objectiva? A dia d’avui la informació som nosaltres, les nostres dades, el big data que generem buscant i utilitzant informacions altres. Nosaltres contribuïm a diari a la infoxicació, encara que els nostres actes semblin innocus. Per això convé ser cuidadoses amb com fer ús dels mitjans, mesurant els moviments realitzat, mirant amb lupa el que es llegeix, es mira, i es comparteix. Convé revisar si estem generant una visió del món a partir d’informacions autèntiques i experimentables o tot plegat es basa en les suggestions dels algorismes.

És un bon moment per prendre consciència que la informació veritable és la que nosaltres generem i, per tant, que cal valorar quina veritat mostra i si és reconeixible. En ple segle XXI, hi ha la opció de desdoblar-se, ser perfils virtuals i físics, però si s’hi opta, cal fer-ho de forma responsable, cercant que exerceixi de contrainformació i contraresti les inèrcies del sistema.