TANCAT PER VACANCES?

Actualitat, Notícies

per Comunicació CTECNO / 28 juliol, 2022 / Sense comentaris

L’espai d’art MUTUO va acollir al juny una mostra de projectes de finals de màster sobre visualització de dades (ELISAVA) entre els quals es comptava un dedicat a mostrar de diverses formes la relació entre el temps de vida i el temps de treball. La seva creadora és la dissenyadora d’experiència d’usuari (UX) i dades Sofie Chaves qui va voler apropar-se a aquella relació a través de 4 instal·lacions. A l’inici plantejava el problema mitjançant una línia temporal amb les franges d’edat que progressivament van patint el fenomen del desgast professional (també conegut com burnout), i seguia amb un recull de dades que mostra quantes hores treballades són necessàries per poder gaudir d’una hora de descans segons les legislacions de diversos països.

                 

De totes, potser la formalització amb dades més colpidores era una instal·lació que evoca un racó de platja amb una nevereta, una cadira de platja, una pala i un cubell, i una pilota, en les quals hi apareixen dades reals sobre com la feina irromp en el període de vacances permanentment. I és que, entre el sentit de la responsabilitat, la culpa i certa addicció a la feina, no arribem a desconnectar al 100% en el temps dedicat específicament perquè ho fem. I els percentatges, basats en una enquesta realitzada als EUA l’any 2021 (font), parlaven sols: el 82% de persones enquestades van treballar durant les vacances; el 66% van reportar com els seus caps els van contactar durant el període vocacional per demanar-los feina i el 97% les va fer durant les vacances. El 77% se sentien culpables per haver d’interrompre les vacances d’algú amb feina; i el 87% van respondre a preguntes fetes per les seves companyes de feina durant les seves vacances.

La darrera de les propostes de l’analista Chaves era el que ella mateixa considera la mostra definitiva d’una forma d’autorepressió que ens fem a nosaltres mateixos i que es concreta en un concepte ben pervers: el de workation. La contracció entre treballar i fer vacances. El que va fer amb aquesta noció va ser descarregar un munt d’imatges de xarxes sota els hashtags d’Instagram: #myofficetoday, #workcation, #remotework i les va convertir en una cançó. El sentit aspiracional d’aquests hashtags indica que no hi ha negativitat en qui els empra, perquè, tal com es pregunta Sofie: Així és com fa les vacances una persona emprenedora i d’èxit, oi?

La ironia, com ella bé apunta és que malgrat les imatges recollides siguin sovint en contextos paradisíacs, no deixa de ser una realitat que la persona està treballant en aquells contextos, i no gaudint-los. Chaves recull aquesta ironia en forma de cançó generativa a partir de diversos ítems com la mida del portàtil que hi apareix, que defineix la durada de la nota, o la posició del dispositiu que defineix la nota musical. A més, i a partir d’una enquesta sobre el grau de satisfacció personal que s’obté de treballar durant les vacances, el públic té la possibilitat d’escollir en directe la banda sonora d’aquest compendi d’imatges.

La seva proposta encarna bé el com el que s’anomena workation s’alinea perfectament amb els temps actuals que, darrera l’espectacularitat tecnològica de xarxes i ritmes maquínics, emmascaren velles conteses ben humanes. Un gir més de rosca del sistema, una regressió a nivell de drets, un desdibuixar els límits de la vida sota els imperatius capitalistes.

Perquè el que possibilita la tecnologia i el món digital en el qual vivim és que no només sigui possible connectar-se des de pràcticament qualsevol racó del planeta, sinó també que ho esbombem als 4 vents, podent-ho compartir a les xarxes com apunta Chaves, per sentir-nos acompanyades per qui està com nosaltres, i per sentir la validació social de poder abandonar el context gris de la feina, sense deixar de produir.

I workation s’extrapola també a aquelles circumstancies més habituals postpandèmia en que persones s’han acostumat i organitzat per a teletreballar permetent fer-ho des de qualsevol lloc si es té ordinador o tableta i una connexió digna a internet. Així el terme s’estira una mica més quan s’hi inclouen aquelles persones que viuen donant voltes pel planeta i que o bé de tant en tant treballen per poder seguir viatjant, o bé directament viuen de mostrar com viatgen.

Paradoxalment, però, i alhora que permeten aquestes situacions híbrides, les tecnologies al nostre abast ens permeten també captar el parany: si la premissa del teletreball era millorar la qualitat de vida amb certa flexibilització horària i contextos menys monòtons, menys desplaçaments a llocs anodins, la pandèmia ens va fer veure que també volia dir no aturar la productivitat en un context de “distància social”. Per això avui teletreballar implica ser conscients d’una permanent confusió entre temps de treball i temps de vida sense aconseguir fugir-ne.

Malgrat tot, ja fa algun temps que la llei va recollir el que s’anomena Dret al descans digital en una llei orgànica (3/2018) de Protecció de dades personals i garantia de drets digitals, i que es va reforçar amb un reial decret-llei (28/2020) que regulava el teletreball i que va entrar en vigor, a tota castanya, l’octubre de 2020, per garantir la desconnexió digital enmig de la covid-19. I el que implica aquest dret adquirit és la l’aturada dels dispositius i les eines laborals un cop acaba la jornada, podent apagar-los i/o negar-se a respondre correus o missatges més enllà del propi horari laboral. Ni correu, ni tele trucades, ni missatges de WhatsApp vinculats amb la feina. Res. Res fins a l’horari de feina del dia següent.

I se sap que tot plegat és necessari fins al punt que s’ha incorporat també en els plans de riscos laborals el perill a la sobrecàrrega mental, a l’estrès i a l’ansietat que tot plegat genera.

Però el cert és que, tal com mostra Chaves, és molt escassa la part de la societat que realment ho incorpora perquè si treballes a casa i tens vida familiar, son pocs  els moments en què és possible encaixar totes les obligacions, per molta organització que hi hagi pel mig, i a més són notables encara els casos en que organitzacions i empreses, malgrat incloure-ho en les seves contractacions, no ho apliquen correctament. I altres situacions més extremes es donen en el retorn a la vida laboral després de la maternitat sumada al teletreball, doncs va sempre emmascarada sota el terme conciliació i és una faula.

Per anar acabant, aquestes línies es van començar a primeríssima hora d’un dijous de juliol, dins un tren de mitja distància en direcció a Camallera, on qui l’escriu hi passava dos dies de desconnexió extra per encarar un agost laborable. Més enllà de les circumstàncies concretes, la desconnexió d’un dijous i divendres de juliol no pot ser absoluta, doncs hi ha correus i gestions urgents, i portar l’ordinador ja volia dir que abans del descans, caldria fer un repàs dels temes oberts. Poques hores en total, si no es té en compte que es tracta de dies de repòs, però que, com coincideixen amb el que s’entén com a setmana laboral, van acompanyats fins i tot de certa culpa dins un sistema de producció que ja fa més de mig segle que no s’atura ni per dormir. El descans, però, és un dret laboral que no sempre ha estat al nostre abast i que va costar aconseguir a finals del segle XIX.

Per això en els propers dies, fent gaudi dels nous drets que acompanyen la vida laboral, descansarem. Així que fins al setembre: TANCAT per VACANCES.